dissabte, 22 de setembre de 2012

dimecres, 18 de març de 2009

100 anys després...



Una de les coses que més m'ha sorprès d'aquestes imatges, és la manera que té la gent de viure i relacionar-se amb la pròpia ciutat en una època i en l'altra.

I si en voleu més...

divendres, 27 de febrer de 2009

Banderes...

Fa uns dies vaig mirar la pel·lícula "Bienvenue chez les Ch'tis". Pel que sembla, ha rebut molt bones crítiques i es veu que a França ha estat tot un fenomen social. A mi em va semblar força entretinguda i divertida.
Bé, el cas és que ahir mon germà em va fer adonar d'una petita curiositat i aquí us la deixo.



En un moment de la pel·lícula els personatges assisteixen a un partit de futbol a l'estadi del Racing Club de Lens. Entre el maremàgnum de banderes hi trobem una petita "joia". La veieu?

dijous, 12 de febrer de 2009

Sembla mentida!

Article escrit per l'escriptor i periodista Arturo Pérez-Reverte, publicat a "El Semanal" el 15 de novembre de 1998.

Los amos del Mundo
Arturo Pérez-Reverte

Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o de un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.

Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio -o al revés-, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.

Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará a usted el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo; porque siempre ganan ellos, cuando ganan, y nunca pierden ellos, cuando pierden.

No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tiene que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.

Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder; el riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.

Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días.

Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.

Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces -¡oh, prodigio!- mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.

Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.

Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la pagan con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con sus puestos de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.

Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.

Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.

divendres, 16 de gener de 2009

Predicar amb l'exemple

L’altre dia vaig penjar un post on parlava de la campanya que un grup d’ateus i agnòstics duien a terme a la ciutat de Barcelona. Aquests últims dies n’hem sentit a parlar molt i s’han pogut llegir opinions per a tots els gustos. El tema està de moda...

Dimecres, llegint "La Contra" de La Vanguardia, em trobo amb una entrevista al neurocirurgià Henry Mash, que es declara internacionalista i amb el propòsit de fer d’aquest món un lloc millor des de l’ateisme.

Sembla que ateus i agnòstics s’estan destapant! Si fins ara eren representants de les religions els que anaven pel món predicant i fent el “bé”, no només perquè fossin generosos, sinó perquè eren jesuïtes, lames, rabins, etc..., ara també són els ateus i agnòstics els que actuen no només per la seva generositat com a persones, sinó des de la seva condició d’ateus i agnòstics.

No sé si és correcte o no, però com a mínim es “disputen” els fidels en igualtat de condicions.

dissabte, 3 de gener de 2009

Amb Déu o sense...

Últimament he sentit parlar d'aquesta campanya, que segons diuen els seus impulsors, "pretén sensibilitzar els ciutadans ateus, no creients i lliurepensadors en general de la necessitat de fer-se visibles per evitar que les confessions religioses segueixin imposant les seves normes morals i els seus interessos particulars al conjunt de la societat".


Tot i que estic força d'acord amb l'objectiu que es persegueix, dubto molt que gastar diners pagant cartells publicitaris d'aquest estil, sigui la millor manera d'assolir-lo.

dijous, 11 de desembre de 2008

30 anys després...

He ensopegat amb aquestes dades i les he trobat interessants.
Cal dir que no les he contrastat i per tant no asseguro que siguin del tot correctes.

Any 1978

Sous
Salari base d'administratiu de 2ª: 28.000 Pts (168€) mensuals
Salari mínim interprofessional: 18.000 Pts (108€) mensuals

Valor immoble
Pis de 90 m2 a l’extraradi d'una gran capital: Entre 400.000 i 600.000 Pts (de 2.400 a 3.600€)

Carburant
Litre de gasolina: 24 Pts (0,14€)

Diversos
Diari: 8 Pts (0,05€)
Transport públic: 5 Pts (0,03€)
Barra de pa: 9 Pts (0,055€)

Any 2008

Sous
Salari base d'administratiu de 2ª: 872€ mensuals
Salari mínim interprofessional: 600€ mensuals

Valor immoble
Pis de 90 m2 a l'extraradi d'una gran capital: entre 220.000 i 350.000€

Carburant
Litre de gasolina: 1,10€

Diversos
Diari: 1€
Transport públic: 1€
Barra de pa: 0,6€


Amb aquestes dades es pot dir que:

Un treballador mig podia comprar el 1978:

1 Pis amb 17 mensualitats (1 ANY I MIG)
1166 Litres de gasolina amb 1 mensualitat
3500 Periòdics amb 1 mensualitat
5600 Bitllets d'autobús amb 1 mensualitat
3111 Barres de pa amb 1 mensualitat

Un treballador mig pot comprar el 2008:

1 Pis amb 320 mensualitats (26 ANYS I MIG)
792 Litres de gasolina amb 1 mensualitat
872 periòdics amb 1 mensualitat
872 bitllets d'autobús amb 1 mensualitat
1585 Barres de pa amb 1 mensualitat

El 1981 la pressió fiscal a Espanya era del 13,8%, el 2007 estava entorn del 36%.

dimecres, 12 de novembre de 2008

I tu, què tens?

Avui he sentit una frase, que en els temps que corren, pot ajudar a més d'un/a.

"Allò que una persona té realment, és allò que hi ha al seu interior"
Oscar Wilde

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Homenatge

Homenatge de la societat civil a Lluís Maria Xirinacs.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

"Lapsus linguae" o traïció del subconscient?

El presentador del Telediario de TVE-1, va obrir la crònica esportiva de dilluns passat, dient que la jornada de Lliga del cap de setmana "no ha estat bona per als equips espanyols", en referència a l'empat del Reial Madrid davant l'Espanyol i a la golejada que el Barça li va propinar a l'Atlètic de Madrid.

Lapsus linguae o traïció del subconscient?



Lapsus linguae: Locució llatina que significa "error o entrebanc involuntari i inconscient al parlar".
Subconscient: Segons la psicoanàlisi, terme amb què hom designa la part de l'estructura de la personalitat, també dita preconscient, que es distingeix de l'inconscient pel fet que no és objecte de repressió permanent.